06. EL METRO ARRIBA A SANTA EULÀLIA

L’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, a més de suposar la plataforma idònia per al desenvolupament de diferents sectors de la indústria catalana, va representar sobretot un conjunt de canvis socials i urbanístics per a Barcelona i la seva perifèria de gran transcendència.

Per al règim dictatorial del general Primo de Rivera, l’Exposició era, a priori, positiva. En primer lloc com a operació de prestigi personal i d’Espanya; i per altra banda, la seva celebració significava dur a terme una sèrie d’obres públiques sense precedents. I és que era precisament el foment de les obres públiques, la gran obsessió del general africanista, que deia que era la seva gran arma secreta contra l’atur. La dèria per la construcció desenfrenada s’inscriu directament en el gust per megalomania i el monumentalisme de cartró pedra que Primo de Rivera compartia amb Mussolini.

Les obres de l’Exposició convertiren 200 hectàrees de terreny muntanyós en el Parc de Montjuïc. Aixecar vint-i-sis palaus firals, el Palau Nacional, el Teatre Grec, el Poble Espanyol, l’estadi de Montjuïc, amés d’altres importants obres d’infraestructura, especialment la construcció del metro, van significar una demanda extraordinària de mà d’obra. Dos-cents mil emigrants de Múrcia, Aragó i Andalusia van arribar a Barcelona entre 1924 i 1930. Era el primer corrent immigratori que arribava a Catalunya durant el segle passat. Aquest treballadors, que acabaven d’arribar no tenien el més mínim hàbit ni influència sindical i rebien uns sous particularment baixos.

La massiva demanda de vivenda que es va generar es va concentrar relativament a prop del lloc de treball. En aquest sentit, cal dir que es va produir un fort creixement de població als barris barcelonins de Sant Andreu, Sants, el Clot i Hostafranchs, i als hospitalencs de la Torrassa i Santa Eulàlia. Efectivament, Santa Eulàlia, com els altres barris esmentats oferia, per a aquells moments, grans condicions d’accessibilitat: El 1926 es va obrir l’estació de metro de Bordeta, i sis anys més tard, el 1932 s’inaugurà la de Santa Eulàlia, així la distància entre el lloc de treball, generalment Montjuïc, Plaça Espanya, centre de Barcelona… i l’habitatge no resultava cap obstacle per al treballador.

La iniciativa privada ràpidament va detectar que amb l’enorme presència immigrats es creava una nova i gran font de beneficis, com era l’explotació de les necessitats obreres d’habitatge. A Santa Eulàlia, a més, els solars eren molt més barats que en els barris barcelonins. Al costat de construccions d’una qualitat acceptable, es construïren els anomenats passadissos. Eren una mena de barraques d’obra alienades, amb un passadís que les unia. Estaven alineades amb el màxim aprofitament de l’espai, amb un baixíssim cost, sense les mínimes condicions de llum i ventilació i, sobretot, amb una alta rendibilitat immobiliària. Un bon nombre de veïns de Santa Eulàlia van viure durant anys en aquestes condicions o, fins i tot pitjor, en barraques pròpiament dites, molt a prop de la Gran Via.

Pasillos

En la dècada dels anys vint no només a Santa Eulàlia es produeixen grans canvis sinó a tot l’Hospitalet. Al centre persisteix l’estructura agrícola però l’urbanització va creixent a poc a poc. Mentre, Collblanc es va desenvolupant al llarg de la carretera de Madrid, a prop de l’històric Hostal de Collblanc, d’una forma semblant a Santa Eulàlia: Camps de conreus s’alternen amb diverses fàbriques i residències obreres.

El cas de la Torrassa és diferent. A principis del segle XX, la Torrassa era una gran extensió cultivada que pertanyia pràcticament tota al Mas de la Torrassa, anomenada així per la gran torre que existia al costat de les Fuerzas Eléctricas de Cataluña. Aviat, però es va iniciar un gran procés d’urbanització (Roca Cladera; Díaz-Pereira, 1980:62), un gran procés de transformació del sol rústic en urbà. Una urbanització que no representava el que avui entenem com urbanitzar terrenys, és a dir, construcció de paviments, voreres o clavegueres, sinó que consistia en una simple divisió parcel·lària. Un procés per fer créixer la ciutat a trossos, d’acord amb la iniciativa i els desitjos de particulars, que els va reportar gran beneficis. D’aquesta manera, aquestes ínfimes urbanitzacions del sòl, en el context dels anys vint dels segle XX, van permetre oferir grans possibilitats per a l’edificació davant l’extraordinària demanda d’habitatge provocada per la gran onada immigratòria. Tot això explica el creixement demogràfic singular de la Torrassa, que de 1920 a 1930 passarà de 3810 a 21185 habitants censats, davant d’altres barris com Santa Eulàlia no experimentaran un creixement tan ràpid i espectacular, i va tenir com a conseqüència que la Torrassa es convertís en el gran precursor dels immensos barris dormitori de l’extraradi de Barcelona.

Així doncs, els barris de l’Hospitalet es desenvolupen al llarg dels any vint del segle passat però de manera inconnexa, amb pocsa vinculació entre sí i, evidentment, no senten que formin part d’una mateixa ciutat. Els problemes derivats de la falta identitat pròpia i diferenciada que arrossega l’Hospitalet, la incomunicació entre els seus barris i el poc arrelament municipal dels seus habitants van tenir el seu pròleg, sens dubte, en aquells anys.   

metro

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: