05. EL BARRI DE LES MOSQUES

Un tret constant en tot el procés de desenvolupament del barri de Santa Eulàlia, ha estat la seva subordinació de Barcelona. Santa Eulàlia ha viscut de cara a Barcelona i des de sempre ha tingut una escassa identificació com a barri de l’Hospitalet. Si fa unes dècades els veïns que anaven, posem per cas, a la plaça de Catalunya, deien que anaven a Barcelona; quan anaven a la Rambla Oliveras, deien que anaven a l’Hospitalet.

Degut a l’heterogeneïtat dels seus habitants, ja a partir de la segona meitat dels anys vint del segle passat, el barri s’ha vist incapaç de construir-se una personalitat definida i pròpia, una consciència de barri. La Santa Eulàlia prolongació de la Bordeta, la Santa Eulàlia suburbi  de Barcelona fou ja des d’aquells anys una realitat incontestable.

Probablement, un aspecte del barri d’aquells anys en que es va configurant com a tal, resulta suficientment il·lustratiu: Santa Eulàlia, a més de ser, com s’ha dit un nucli industrial on anaven arribant múltiples fàbriques des de Barcelona, era una mena d’abocador de les escombraries de la Ciutat Comtal. Primer als carrers Pareto, Comerç i Muns, amb uns escombraires molt populars que se situaven al mateix centre del barri, amb uns noms que feien les delícies dels vailets del carrer: El Mataburilles; l’Hereu Gana; el Beato; el Pelegrí o el Nas Tallat… Més tard, a partir dels anys trenta, l’activitat dels escombriaires de Santa Eulàlia adquirirà una gran importància en la zona que va des del carrer Aprestadora a la Gran Via. Allí nombrosos escombriaires recollien les deixalles de Barcelona, i en els patis de casa seva o en els seus dipòsits seleccionaven, juntament amb la seves famílies, allò que es podia aprofitar, com ara els metalls o el paper, per vendre-ho. Després treien els porcs que es menjaven les restes. Era el que es deia, l’engreixaporcs.

Tot això provocava, com es pot suposar, una gran insalubritat a tot el barri. A l’estiu, a més, Santa Eulàlia s’omplia de nord a sud d’espessos núvols de mosques. No ens podem estranyar, doncs, que el barri fos conegut des dels anys vint fins als seixanta del segle XX com el Barri de les mosques o el Barri dels pots, per les ingents muntanyes de llaunes de totes les formes i colors que els escombriaires tenien als seus patis.

Com a colofó a les precàries condicions sanitàries, i a més de les basses del carrer Nazareth, a principis dels anys trenta s’obre la fàbrica del Canyet. Al Canyet es portaven tots els animals morts de Barcelona i voltants, és a dir, toros, cavalls, gossos… per cremar-los, i produir així greixos per a finalitats industrials i aprofitar les seves pells. El cert és que el Canyet llançava constantment un fum fètid, insuportable, àcid i malsà. La frase Ja bufa el Canyet! Era un veritable toc d’alarma per als soferts veïns i veïnes.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: