26. ENTREVISTA

A l’hora de fer públic aquest treball d’aproximació al coneixement del barri de Santa Eulàlia, era just no oblidar dues persones que ens van proporcionar informació per bastir aquests Elements per a una crònica. Es tracta de Josep Lladó i Marimon i Lluís Salvador Aliart, president i secretari respectivament del Casal dels Avis de Santa Eulàlia durant els anys vuitanta, sempre vinculats a les entitats ciutadanes del barri. Dues persones compromeses amb l’esforç quotidià d’enfortir les entitats, amb una il·lusió inacabable per fer d’aquest país un lloc més humà i amable.

 Com a homenatge i com una nova i substanciosa font de dades sobre Santa Eulàlia, reproduïm a continuació una entrevista sobre la situació del barri en els anys vint i trenta del segle passat.

Pregunta: Com era, com estava configurat el barri de Santa Eulàlia durant els anys vint i trenta?

Lluís Salvador Aliart: Doncs, precisament, els primers records del barri són de quan jo tenia sis anys…que devia ser l’any 1920, Santa Eulàlia era un barri molt despoblat. Per anar de Can Salat, el que avui seria el carrer Gasòmetre, fins a l’església de Santa Eulàlia es passava per un camí, al costat d’un rec, flanquejat per un canyar. Llavors, a les parets de l’ermita encara hi quedaven unes argolles que hom deia que havien servit per amarrar les barques… Sí, deien que eren de quan el mar arribava just al peu de l’ermita.

 El barri es composava del carrer de Santa Eulàlia, que es deia el carrer de la mitja galta perquè només hi havia construccions a un cantó, a l’altre hi havia descampats. El que avui coneixem com el polígon Jansana eren conreus i Santa Eulàlia-2 estava ocupat per la fàbrica de l’Escorça. A part del carrer de Santa Eulàlia hi havia el carrer Àngel Guimerà, el carrer Pareto, el carrer Comerç, el carrer Buenos Aires…Ni el carrer Castelao, ni el carrer Anselm Clavé existien, ni del molt…

 Quan a fàbriques hi havia moltes: Can Trinxet; Can Gras; les Sangoneres; Can Rifà; Can Caralt; Can Pareto; El Guano… I tallers també, de tallers petits n’hi havia moltíssims. Era un barri que al costat d’un conjunt de tallers o d’una fàbrica hi havia grans extensions de terrenys conreats.

 El mercat de Santa Eulàlia que avui coneixem fou inaugurat l’any 1935. Abans, just al davant de l’actual, on és avui l’institut de batxillerat existí un mercat de barraques de fusta on es venia de tot: carn, peix, fruites, roba…

 Cap a l’any 1922 es va construir el cine Victòria, conegut popularment entre els veïns com la barraca. Es tractava d’un cinema completament diferent al que heu conegut la gent més jove. Era molt familiar, on si plovia et mullaves…Fixeu-vos! Una mica més tard va obrir les seves portes el cine Guimerà, al carrer Àngel Guimerà cantonada amb Aprestadora. Era un cinema petit que va tenir una vida molt curta. Després el local va ser ocupat per un drapaire. A ambdós cines els veïns anaven a veure unes llarguíssimes sessions, tot emportant-se’n el sopar. Com sabeu, durant uns quants anys el cine fou mut i als dos cinemes hi havia pianos i, concretament, al cine Victòria el pianista era un veritable virtuós, en Saborit, fill de Santa Eulàlia.

 Per altra banda, el barri de Santa Eulàlia durant els anys trenta i després de la guerra també, era conegut com el barri dels pots, el barri de les mosques o el barri dels escombriaires. Sobretot cap a la banda de la Gran Via, hi havia muntanyes d’escombraries on es triava el paper, el cartró, el ferro…I després, els mateixos escombriaires treien els seus porcs que es menjaven les restes. D’escombriaires n’hi havia molts, molts. Me’n recordo de Can Baldiri, de Can Nas Tallat, de Can Fassol, Can Cussó… Uns rics, altres pobres…Curiosament uns anys abans, al començament dels anys vint, a les cases pairals que hi havia a Santa Eulàlia com a Can Rusiñol, Can Colom, Can Paperines o altres, els seus propietaris, que acostumaven a ser industrials amb residència a Barcelona, venien a passar l’estiu aquí, a Santa Eulàlia, perquè deien que es respirava molt millor que no pas a Barcelona… I una altra nota característica del barri durant molts anys, fins als anys cinquanta, eren els burots. Els burots, totalment antipopulars, eren funcionaris municipals que feien pagar per entrar mercaderies de l’Hospitalet a Barcelona. Estaven instal·lats en uns barracons a la Riera Blanca.

Pregunta: De la vida associativa i de les entitats ciutadanes que me’n dieu?

 Josep Lladó i Marimon: Al barri, podem dir, hi havia dues grans entitats, per una banda Can Martiró o el bar Carbó, on tenia el seu local social la Unió Hortènsia. Era un lloc molt popular, on es reunien treballadors, botiguers… Es feien balls, teatre, es jugava al billar, hi havia una colla de cantaires que s’anomenava la Colla de la Carabassa dirigida per l’amo del local, en Rafael Carbó. Era probablement el lloc de trobada més popular del barri. Can Martiró era al carrer Santa Eulàlia, 114.

L’altra entitat gran era el Foment Eulalienc o Can Tòfol, que després de la guerra fou el Casino Santa Eulàlia. Era al carrer de Santa Eulàlia cantonada al carrer Salvador…La veritat és que en aquests anys, vint i trenta, els veïns tant anaven a un lloc com a l’altre, tant anaven a Can Martiró com a Can Tòfol. Després també teníem la Cooperativa, al carrer Buenos Aires, on es feia ball, teatre, tertúlies, conferències…Cap a l’any 1936 es fundà el Casal de l’Esquerra Republicana, al carrer Muns, davant del mercat.

 Pregunta: Durant aquestes dues dècades com eren les festes populars a Santa Eulàlia? Qui les organitzava?

Lluís Salvador Aliart: La festa major de Santa Eulàlia l’organitzaven les dues entitats que hem dit, la Unió Hortènsia i el Foment Eulalienc. Sempre es desencadenava una gran rivalitat entre els dos centres, rivalitat per veure qui podia tenir les millors orquestrines i conjunts musicals. Habitualment es feien dos envelats, els veïns lluïen la seva millor roba. En aquells anys la festa major es feia cap al darrer diumenge del mes d’abril. Més tard, després de la guerra, el Casino considerà que aquesta no era una bona data, que sempre plovia i traslladà la festa major al 15 de maig, dia de Sant Isidre, patró d’una de les parròquies del barri.

Festamajorenvelat

 A més dels balls, que era l’activitat bàsica de la festa major que durava cinc dies, es feien representacions teatrals, sarsueles, concerts de jazz, partits de futbol, curses de bicicletes o jocs per als infants… Potser l’acte més massiu i popular era una gran ballada de sardanes a l’era d’una casa pairal davant mateix de l’ermita de Santa Eulàlia.

 Altres festes importants eren el carnestoltes i pasqua. Per carnestoltes hi havia un ball a Can Martiró i al Foment, era una festa en que hi participava, principalment, el jovent, El darrer dia del carnaval es feia el ball de la pinyata, que consistia en que tots els dansaires formessin una gran pinya…Després, en acabat, es cremava el carnestoltes. Per pasqua de Can Martiró sortien les Caramelles, colles de joves que recorrien tot el barri cantant prou bé.

 Recordo especialment com una de les formes de diversió dels veïns del nostre barri, les anades, diumenge a la tarda, a Can Pixa, prop de Can Pi. Can Pixa era un hostal on la gent anava a berenar. Hi ha via glorietes fetes de canyes i enfiladisses, es podia veure una bona aigua que es treia d’un pou al costat d’un molí de vent i, tot sovint, cap al vespre, s’organitzava ball, amenitzat per un piano de mà…Ah! I un altre costum que tenia la gent de Santa Eulàlia els diumenges al matí era el d’anar a pescar al riu Llobregat i és que en aquells any, sobretot els anys vint, les aigües eren ben netes i s’hi podia pescar força.

 Pregunta: L’any 1926 s’obrí l’estació del metro de Bordeta i l’any 1932, la de Santa Eulàlia, què significà per al barri l’arribada del metro?

 Josep Lladó i Marimon: Arran de que va arribar el metro primer a la Bordeta i després a Santa Eulàlia – recordo que el que avui és la pujada del metro o l’avinguda del metro hi havia el que s’anomenava el cantó de la font, on les dones anaven a rentar la roba – la població del barri va augmentar força. En realitat la construcció del metro fou una exigència de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. A més de la construcció del ferrocarril metropolità es realitzaren nombroses obres públiques: s’ampliaren línies de tramvies i autobusos; es pavimentaren molts carrers; se n’il·luminaren d’altres; es construí una àmplia xarxa de clavegueres…Tot això va crear nombrosos llocs de treball que foren ocupats per immigrants de Múrcia i Andalusia, pagats amb quatre quartos, tot sigui dit…Immigrants que passaren a viure, entre d’altres indrets, a la Torrassa i a Santa Eulàlia, perquè l’accés al seu lloc de treball, normalment al centre de Barcelona, la plaça Espanya o Montjuïc, era des d’aquí molt més fàcil, ja que hi havia el metro. Sens dubte, el metro condicionà molt la vida i el creixement de Santa Eulàlia.

El president de la Generalitat Francesc Macià inaugura l'estació de metro de Santa Eulàlia.
El president de la Generalitat Francesc Macià inaugura l’estació de metro de Santa Eulàlia.

 Pregunta: Com foren els anys de la República? Què suposaren per la vida del barri?

 Lluís Salvador Aliart: Recordo que el 14 d’abril, en proclamar-se la Segona República, va haver-hi ball a Can Martiró, a la nit, presidit per la bandera tricolor. Durant la República, certament sí, s’introduïren canvis notables; es crearen nous grups escolars, com el Francesc Macià. L’ajuntament es preocupà més per Santa Eulàlia i pels barris en general. Tant la cultura com les festes van tenir un altre caire. Tot anava evolucionant, però de mica en mica, sense estridències. En aquest sentit crec que fou important la gestió de l’alcalde Frontera, molt lligat a Santa Eulàlia, que despertà moltes adhesions i simpaties arreu de l’Hospitalet.

pontdenjorda

 Josep Lladó i Marimon: En esclatar la guerra, el 19 de juliol de 1936, no va haver-hi cap enfrontament als carrers de Santa Eulàlia. Ràpidament la CNT i la FAI col·lectivitzaren tots els comerços i les petites i grans indústries. Al número 42 del carrer de Santa Eulàlia, llavors carrer Pi i Margall, s’instal·laren menjadors comunitaris organitzats per la CNT.

La tònica general dels anys de la guerra a Santa Eulàlia fou la tònica de tota la rereguarda republicana: privacions d’aliments de primera necessitat, un ambient molt crispat i molta por.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: